Ressons de resistència – homenatge a les víctimes de la violència estatal en Kenya

Escrit per Gathanga Ndung’u, organitzador comunitari i activista de Mathare Social Justice Centre (MSJC) i organitzador polític amb Revolutionary Socialist League – Africa (RSL).

Kènia va aconseguir la independència formalment en 1963. La sobirania tan esperada no va arribar mai, ja que els instruments d’emancipació econòmica, com la terra i les indústries, van romandre a les mans de les potències colonials, conjuntament amb els seus protegits locals, la classe compradora, liderada pel primer president, Kamau Wa Ngegi (àlies Jomo Kenyatta). Aquesta traïció es va produir després d’una de les lluites d’alliberament més sagnants d’Àfrica, lliurada per l’Exèrcit de la Terra i la Llibertat de Kènia (KLFA), també coneguts com els Mau Mau, contra el Govern britànic entre 1952 i 1963. Fins a la data, la terra i els altres recursos s’havien concentrat en mans d’unes poques elits polítiques i els seus aliats, creant una societat altament desigual.

Les protestes de juny de 2024 no van sorgir del no-res. El projecte de llei de finances de 2024 no va ser més que el detonant de més de 120 anys de repressió socioeconòmica i política sistèmica en Kènia. Pels kenians, el 25 de juny de 2024 quedarà per sempre gravat en els nostres cors i les nostres ments. És una petjada indeleble que encarnarà per sempre el valor de les joves kenianes que es van encarregar de canviar el curs de la nostra història com a país. Les joves s’enfrontaven a un mercat laboral en decadència, promeses incomplides i la promulgació de polítiques neoliberals contràries als interessos del poble. A més a més, van ser testimonis de la mala gestió i la corrupció, del menyspreu obert per la Constitució i les lleis, i d’un malbaratament sense precedents dels recursos nacionals, conjuntament amb l’ostentació desenfrenada de la riquesa per part dels funcionaris públics i de la classe política. Les joves no veien cap mena d’esperança en el «somni lluitador¹»

Allò que va començar com un malestar i una preocupació ciutadana pel pressupost anual – que pretenia recaptar 2700 milions de dòlars addicionals a través dels impostos – i com a oposició a projectes de llei draconians i opressius, com el Projecte de Llei de Llavors de 2024, que penalitzava l’intercanvi de llavors autòctones, entre altres qüestions, es va convertir en una resistència popular sostinguda per kenians de diferents classes socials, ètnies, credos i generacions.

Les manifestacions del 6 de juny van ser iniciades per membres del Moviment per la Justícia Social i altres organitzadores i activistes de diverses organitzacions que van irrompre en les portes de l’Assemblea Nacional – l’òrgan legislatiu del Govern de Kènia – per a exigir el rebuig íntegre del projecte de llei de finances de 2024. Les manifestants pacífiques, que només anaven «armats» amb ampolles d’aigua, xiulets i pancartes, es van trobar amb una policia implacable que va detenir a desenes d’elles sota acusacions falses d’alternació de l’ordre públic.

Aquest fet va assentar les bases per donar pas a noves protestes setmanals, i el 18 de juny va canviar el rumb d’unes protestes que, fins llavors, havien sigut majoritàriament pacífiques. Aquell dia, les protestes es van allargar més enllà de les 18:00 hores, continuant durant la nit en el districte financer central (CBD) de la capital, cosa que fins al moment era inaudit. Va ser durant aquesta protesta que una de les bales de la policia va posar fi a la vida del primer màrtir polític de la nostra època, malgrat que estava desarmat. La mort de Rex Masai, un jove que s’havia manifestat en contra del que s’havia convertit en un govern sord a les demandes de la gent, va ser una tragèdia. Masai va perdre la vida en mans del mateix Govern que havia promès reformar la policia i posar final a aquelles interminables i absurdes execucions extrajudicials.

Aquesta acció de l’Estat, destinada a infondre por i evitar que més joves s’unissin a la que s’estava convertint en una lluita popular, es va tornar a la seva contra i, en canvi, va desencadenar les protestes massives que es van estendre per tot el país el 25 de juny, les quals van canviar la història política i la trajectòria del país. La seva mort va donar vida a les paraules inscrites en la tomba de Pio Gama Pinto – socialista kenià i primer màrtir polític assassinat pel primer govern de la independència del 24 de febrer de 1965 —: «S’ha apagat una llum. Malgrat això, de l’espurna que ell va encendre sorgeixen mil fars».

El 25 de juny, mentre el Parlament aprovava a tot córrer el polèmic projecte de la llei de finances de 2024 sota la influència de l’Executiu, estava sorgint un moviment popular en els carrers de totes les principals localitats i ciutats de Kènia. Això incloïa la mateixa ciutat natal del president Eldoret en el comtat de Uasin Gishu que ell havia considerat el seu bastió polític.

Un cop més, aquesta valenta resistència es va trobar amb una repressió encara més brutal, que es va saldar amb més de 62 morts, sis d’ells enfront de les portes de l’Assemblea Nacionals en mans de franctiradors i altres agents de l’Estat. Això va ocórrer després que les joves travessaren heroicament el mur del Parlament per primer cop en la història, avançant amb valentia cap a les sales mentre els diputats fugien a la cerca d’un refugi. Durant aquesta ocupació del parlament per part de les joves, es va sostreure la maça, un objecte que simbolitza el poder legislatiu de l’assemblea. Aquest fet es va convertir en un símbol de com el poble recuperava el poder que se suposava que el parlament havia de representar. Després del 25 de juny, dels segrests, les desaparicions i la tortura de moltes joves activistes es van fer més habituals i l’Estat debilitat se’n va tornar més cruel en els seus intents de reprimir a qui es considerava els «líders», «organitzadors» i «finançadors» dels aixecaments.

Una protesta impulsada pel digital

L’aixecament del 2024 va suposar moltes primícies i va aconseguir avenços en la seva organització. Va ser la primera protesta en l’àmbit nacional que va arribar a quasi totes les regions del país. També va aconseguir trencar amb les barreres socioeconòmiques, polítiques, religioses i ètniques que durant molt de temps havien creat divisions en l’organització. Amb l’aprofitament del poder de les plataformes digitals, l’Estat es va enfrontar a un moviment amorf que no va poder controlar. Se’l va batejar com «sense líders i sense partits», superant les formes tradicionals d’organització que firen entorn de cabdills tribals i partits polítics, que es veuen fàcilment compromesos. Els seus intents per contrarestar la creixent onada d’activisme digital en les xarxes socials van fracassar estrepitosament, ja que l’educació política i cívica impartida per activistes i joves del carrer semblava arrelar entre les masses. Com a resultat, el Govern va fracassar en la guerra de propaganda contra el seu propi poble.

En 2024, els mems es van utilitzar com a eines polítiques d’activisme, el que va contribuir a generar la massa crítica necessària per a una «indignació nacional» de la que hi havia hagut manca anys anteriors. A través d’aquests mems crítics amb el Govern, es va mobilitzar a milers de joves de tot el país mitjançant plataformes digitals.

Des d’utilitzar mems, vinyetes i caricatures per a criticar el Govern i el president en particular, fins a fer servir vídeos educatius en diverses plataformes. Els materials es van traduir a diferents llengües ètniques per transmetre la informació sobre els diversos punts controvertits del projecte de llei i el seu impacte en la Constitució. D’aquest mode, les joves van aconseguir arribar inclús a poblacions a les quals fins al moment no s’havia arribat. Desglossar la Constitució en un format senzill i comprensible per a la majoria de les kenianes va garantir que la gent, inclús la que pertanyia a aldees, pogués entendre com el projecte de llei afectaria la seva vida quotidiana.

A través de murals, grafitis, recitals de poesia, música, danses i sketchs còmics, l’educació popular es va estendre com la pólvora per Internet. Sobre el terreny, les assemblees comunitàries, les protestes locals i les iniciatives d’educació cívica i política es van intensificar en llocs com els matatus², els mercats, les llars i altres espais públics, mentre que les campanyes de propaganda del Govern fracassaven.

Les dones van dur a terme un paper fonamental en l’organització de les marxes contra el feminicidi, que van constituir les primeres protestes a gran escala de 2024. Van ser organitzades per dones joves i nenes en diverses ciutats i localitats de Kènia. Aquestes protestes van contribuir a generar l’impuls necessari per a les manifestacions contra el projecte de llei de finances de 2024, celebrades entre juny i agost. A aquestes manifestacions les van seguir les de les dones Mau Mau³, en abril contra els desnonaments il·legals en Mathare després de les devastadores inundacions del 2024, liderades per dones de més de 80 anys que havien lluitat per l’alliberament contra l’Imperi Britànic en Kènia. Aquestes protestes van posar sobre la taula el paper fonamental que van desenvolupar les dones en l’organització de 2024 i en la intensificació de les activitats. Durant les principals manifestacions, les dones també van acudir en gran número a la primera línia per enfrontar-se a les despietades forces policials estatals.

Amb aquests esdeveniments, les joves han canviat Kènia; com va dir un manifestant: «Les coses mai tornaran a ser iguals». Ha sorgit una nova mentalitat: la d’unes joves que han pres consciència de la seva capacitat d’acció i estan disposades a construir el seu futur i la política del seu país.

En 2026, les joves continuen organitzant-se i mobilitzant-se. Gran part dels esforços s’estan canalitzant cap a l’ampliació de l’educació política i cívica de la població general a través de tots els mitjans de comunicació. Encara que els processos democràtics, com les eleccions i la participació pública, tenen els seus límits, especialment en Estats neoliberals com Kènia, s’ha produït una enorme mobilització per aconseguir canvis graduals en el lideratge des de la base. Això ha sorgit com una maniobra política tàctica a curt termini, mentre planifiquem estratègicament el cultiu a llarg termini d’una massa crítica i conscient.

En memòria de les heroïnes de les protestes contra el projecte de llei de finances del 2024 i de les manifestacions commemoratives de 2025

Aquestes victòries no van ser possibles sense una bona dosi de contratemps i un enorme cost humà. Des de l’inici de les protestes, Kènia va perdre més de 61 vides, més de 72 persones van ser segrestades – 29 de les quals continuen desaparegudes el dia d’avui-, 601 van ser ferides i es van portar a terme més de 1376 detencions arbitràries. Durant l’any següent, en 2025, quan vam celebrar les commemoracions de les protestes de 2024, 65 persones van ser assassinades, més de 400 ferides i més de 26 persones van sofrir desaparicions forçades.

Aquestes cicatrius encara seran un recordatori de l’obscuritat passada i del sacrifici humà que va suposar alliberar al nostre país de les urpes de les forces imperialistes i de la seva classe burgesa allunyada de la realitat, que ha governat des de la independència del país. Mentre rendim homenatge a aquestes valentes heroïnes del nostre temps a través de murals, grafitis, cançons, poemes i altres formes de commemoració, el poble de Kènia continua mantenint viva la flama de la revolució. Com afirma Milan Kundera, la lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit.

La responsabilitat d’immortalitzar a les nostres màrtirs recau, per tant, en la nostra generació, que ha de garantir que es faci un homenatge col·lectiu a les joves de la generació Z caigués, al mateix temps que mantenim vives les seves aspiracions d’un país millor. Com va escriure Frantz Fanon, cada generació ha de descobrir la seva missió, des d’un relatiu anonimat, complir-la o trair-la. Alliberar el país va ser i continua sent la missió del nostre temps com a joves de Kènia, mentre lluitem per restaurar la justícia social, la democràcia i humanitzar les nostres vides.

En memòria de Rex Masai Kanyike, Eric Shieni, David Chege, Denzel Omondi, Wanjiku i moltes altres kenianes que van perdre la seva vida o que van ser completament desapareguts per l’Estat.

---

1El president William Ruto es va presentar com el “lluitador” per excel·lència durant la campanya presidencial de 2022, gràcies a la seva trajectòria des d’un origen humil fins als més alts càrrecs del Govern. El “somni lluitador” va ser la seva reclama populista per a les masses pobres, a les que va prometre transformar les seves vides mitjançant una economia de base.

2Matatus: vehicles de transport públic compartit en Kènia

3Mau Mau: el nom col·loquial de l’Exèrcit de la Terra i la Llibertat de Kènia, que va ser el moviment insurgent anticolonial per la independència de Kènia entre 1952 i 1963