El socialisme de la societat democràtica porta a la victòria

Un missatge des d'Imrali cap a la Conferència Internacional sobre la Pau i la Societat Democràtica

Abdullah Öcalan va enviar aquest missatge des de l’illa-presó d'Imrali per a la “Conferència Internacional sobre la Pau i la Societat Democràtica”, celebrada el 6-7 de desembre del 2025 a Istanbul. “Polítics, acadèmics, periodistes, defensors dels drets humans, i parlamentaris que han exercit diverses funcions a països diferents hi van atendre com a portaveus o participants de 19 països dels 5 continents”.¹

Assemblea del Soviet de Petrograd, 1917

“Benvolguts pensadors, estimats companys, preuats delegats, i tota la gent que encara pensa que el socialisme encara és possible;

M'adreço a vosaltres avui des de l'illa d'Imrali sota condicions d'aïllament des de fa 26 anys, en un moment en què ha recomençat un nou diàleg amb l'Estat envers la qüestió kurda en busca de pau i una societat democràtica. Adreçar-me a vosaltres, a la Conferència Internacional sobre la Pau i la Societat Demoràtica, en el camí de reconstruir el socialisme, és tant significatiu com rellevant.

Com a kurds, al llarg dels 52 anys de lluita del PKK, hem completat la nostra lluita per l'existència i la dignitat, i ara entrem en un període on una república i una societat democràtiques poden ser reconstruïdes.

El PKK ha completat la seva missió històrica assegurant l’existència nacional del poble kurd, alhora que ha exposat les limitacions del socialisme de l’estat-nació. El socialisme del segle XX va sorgir com una intervenció revolucionària negativa², però no va aconseguir oferir una alternativa duradora. Als 90, en un temps en què la majoria de la gent s’allunyava del socialisme, jo vaig dedicar la meva vida sencera a reconstruir aquesta esperança, declarant que «insistir en el socialisme és insistir en la humanitat».

Malgrat dels grans sacrificis, aquesta lluita s’ha convertit en un llegat enriquit tant a través de la crítica teòrica com la pràctica. Fer homenatge i apropiar-se adequadament d’aquesta herència requereix transformar el socialisme, passar del record i que sigui una força social viva que bateja en el cor del poble. La tradició socialista a la història ha d’entendre’s com un llegat destinat a construir tant la pau com una societat democràtica, i el camí a seguir cau en el compliment de les responsabilitats internacionalistes, en teoria i pràctica.

Encara que els socialistes utòpics i marxistes han ofert crítiques exhaustives del sistema capitalista hegemònic des del segle XIX, no han aconseguit desenvolupar una línia decisiva amb resultats concrets. El capitalisme d'avui en dia no és una simple crisi, s'ha convertit en una malaltia que amenaça la supervivència de l'ésser humà. El monopoli de la violència en la forma de l'estat-nació juga un rol clau en aquest col·lapse.

Així com el capitalisme no pot ser explicat només a través dels seus motius econòmics, els fracassos dels moviments socialistes no es poden explicar només per la repressió capitalista. Els errors històrics i contemporanis també han estat decisius.

Les meves crítiques al Marxisme s'han d'entendre correctament. No culpo a Marx; en la seva era, la història no s'entenia tal com es fa avui, no hi havia crisi ecològica, i el capitalisme encara estava creixent. Tot i així, Marx va ser un pensador caracteritzat per un profund qüestionament de si mateix i per la seva valentia intel·lectual. Va percebre la importància de l'alliberament de la dona, encara que només s'hi va aproximar superficialment, al·legant que, una vegada superada l'explotació econòmica, l'opressió de gènere es dissoldria naturalment. La seva temptativa d'interpretar la història social exclusivament a través de la classe, i la seva anàlisi insuficient de l'estat i l'estat-nació, van portar cap a greus conseqüències. Alhora que ressalto aquestes crítiques, m'agradaria insistir en el meu profund respecte pels esforços de Marx i no tinc cap dubte sobre la seva sinceritat, noteu que distingeixo el Marxisme de Marx per ell mateix. Quan critiquem el Marxisme i l'actual socialisme en algunes qüestions fonamentals, el que sentim— com a socialistes— és l'esperit de l'autocrítica des de dins.

Les forces antisistema han revisitat el materialisme històric de forma que s'alineï amb la realitat de la societat humana. És essencial entendre que el capitalisme no va “descendir del cel” el segle XVI, sinó que les seves arrels es troben en els 10-12 milers d'anys d'evolució de la civilització que va començar en la Baixa Mesopotàmia. Els jaciments arqueològics com Göbeklitepe i Karahantepe van aportar llum en aquest origen històric. Per aquest motiu, em sembla més precís definir el sistema de civilització existent com un “sistema d'extermini social basat en les castes”. Les troballes arqueològiques i antropològiques mostren que les castes d'homes caçadors, a través del desenvolupament de les tècniques per a matar, van suprimir i esclavitzar les comunitats clàniques centrades en les dones. Això marca la ruptura més profunda en la història humana— sens dubte, una gran contrarevolució que va donar forma als desenvolupaments següents de la civilització.

Entendre el capitalisme des d'aquesta llarga perspectiva històrica permet realitzar anàlisis més reveladores. Aquest sistema no aprofundeix únicament contradiccions internes socials; sinó que també amenaça l'extinció de les espècies humanes produint armes químiques i nuclears que poden aniquilar el planeta, contaminant el medi ambient, saquejant les riques de natura tant de sobre com de sota la terra. Oferir a la humanitat una nova anàlisi del capitalisme fundada en aquesta realitat és un dels deures essencials de la comunitat internacional.

Necessitem examinar la història dels oprimits a través de la perspectiva de la comuna, que va sorgir, abans de res, com una formació d'autodefensa. Això requereix veure les comunitats tribals primerenques, com els inicis de la comuna, i adoptar una perspectiva històrica fins al proletariat d'avui en dia— i tots els grups oprimits.

En aquesta base, afirmem que la història no pot ser reduïda únicament a la lluita de classes. Mentre que la lluita de classes és, sens dubte, part d'ella, és més precís llegir la història com un procés de relació i conflicte entre el desenvolupament comunal i anticomunal dels darrers 30.000 anys.

Anticipo que aquesta conferència, també a través de les anàlisis teòriques que he oferit aquí, acollirà debats importants que poden contribuir al desenvolupament d'una nova perspectiva de programa polític i organització. En aquest procés, el mètode fonamental és el materialisme dialèctic. No obstant, s'han de superar alguns excessos de dialèctica clàssica. Hem de veure les contradiccions no com pols oposats destinats a eliminar-se l'una a l'altra, sinó com fenòmens socials que també es mantenen i se sustenten a si mateixos. Per tant, sense comuna, no existiria cap estat; sense la burgesia, no existiria el proletariat. Així, la contradicció no s'ha d'abordar amb una lògica d'aniquilació, sinó a través d'una perspectiva històrica transformativa.

Els desenvolupaments científics mostren que el mètode dialèctic encara és una eina efectiva per l'anàlisi social, sempre que no es tracti com un absolut. En aquest marc, actualitzar la dialèctica de la comuna-estat i de la classe-estat és imperatiu. La caiguda del socialisme real del segle XX es va deure a la incapacitat d'interpretar la dialèctica històrica correctament: el socialisme centrat en l'estat va prendre el control de l'estat, només per acabar sent derrotat per aquest. Lligant el dret de les nacions a l'autodeterminació a l'estat-nació, aquest va trobar-se confinat en els límits de la política burgesa. El concepte d'un “estat-nació proletari” no va fer més que reproduir la mentalitat estatista.

Interpretant aquesta realitat correctament, exposa el següent: el socialisme de l'estat-nació porta a la derrota, mentre que el socialisme de la societat democràtica porta a la victòria. Avui, ha arribat el moment d'avançar cap a l’emancipació democràtica sobre la base del socialisme de la societat democràtica.

En aquest camí, continuo amb la convicció que guanyarem en la reconstrucció, no a través de l'estat, però a través del paradigma d'una república democràtica i una nació democràtica fundada en els principis de la llibertat de la dona, l'ecologia i la societat democràtica.

Aquesta consciència ha renovat el nostre moviment ideològicament i políticament, ha revitalitzat el seu dinamisme organitzatiu, i ha arrelat en la societat— permetent el desenvolupament d'un programa socialista capaç de respondre a les necessitats del segle.

La relació entre el socialisme democràtic i l'estat també s'està reformulant dins del context de pau i procés de resolució. Defineixo la meva relació amb l'estat com una relació de democratització. El concepte de república democràtica requereix que l'estat no funcioni com un poder diví situat sobre la societat, sinó com una estructura operant dins del marc d'un contracte democràtic fet amb la societat. A través d'una estratègia de política democràtica, és possible aconseguir canvis i transformacions de l'estat i reconstruir la societat en fonaments democràtics.

Assentar aquesta estratègia en la llei donarà una base duradora de pau. La llei és un mecanisme que garanteix i equilibra la relació democràtica entre l'estat i la societat, servint com un instrument que prevé la violència. Alhora, institucionalitzarà l'establiment, la legitimitat i la reconstrucció de la república democràtica. En relació, un dels arguments estratègics clau que he proposat és el concepte d'integració democràtica i el seu marc legal. El dret d'integració democràtica, en què normes legals es reconfiguren en benefici de la societat mitjançant normes individuals i universals, juntament amb els drets col·lectius, ha de basar-se en els tres principis fonamentals següents:

• Una llei del ciutadà lliure

• Una llei de pau i societat democràtica

• Lleis de llibertat

El dret d'integració democràtica no només transformarà l'estat en un Estat normatiu³, sinó que també permetrà institucionalitzar les fites socials, fet que permetrà a la societat fer realitat la seva llibertat. El procés de la “Crida per la Pau i la Societat Democràtica” que vaig llançar és, per si mateix, un procés de diàleg. En una regió com la d'Orient Mitjà— definida per una complexitat d'ètnies, religions i sectes— es pot aconseguir molt a través del diàleg democràtic i la negociació. A més, crec que un socialisme significatiu es pot organitzar, no a través d'un mètode revolucionari violent, sinó a través d'un sistema positiu de construcció i existència— un que prengui forma a través del diàleg democràtic.

Sense un diàleg democràtic, comprensiu i profund, és difícil pensar que el socialisme es pot construir, o que podria resistir si es construís.

Lenin també ho va dir: “Sense una democràcia inclusiva i avançada, el socialisme no es pot construir”.

Amb aquests pensaments i determinació, us desitjo de nou una conferència exitosa, i us faig arribar salutacions cordials, i tot el meu afecte.

06.12.2025

Abdullah ÖCALAN

İmralı Island"

1Declaració final de la Conferència Internacional sobre la Pau i la Societat Democràtica https://www.demparti.org.tr/Images/UserFiles/Documents/Editor/2025/final-declaration-of-international-peace-and-democratic-society-conference.pdf

2Una revolució negativa és rigidesa, actituds conservadores, i resistència que sorgeixen dins els mateixos partits, institucions i moviments revolucionaris.

3Abdullah Öcalan fa una diferència entre l'estat normatiu i l'anormatiu. Això descriu les forces en l'estat que actuen de forma encoberta i no s'ajusten a les normes—, és a dir, les lleis i reglaments d'un estat—, sinó que persegueixen els seus propis interessos, aprofitanse de l`”Estat normal” pels seus propis fins.