Més enllà de la «Gen Z»: En defensa de l’esperit revolucionari de la joventut

Perspectiva de les dones joves internacionalistes

«La Generació Z, un grup reconegut de nens i adolescents que són constantment el centre d’atenció.» No passa ni tan sols una setmana sense un nou titular estigmatitzant-nos. Nosaltres som titllats com a mandrosos, fràgils, i addictes als telèfons mòbils. El sistema de govern realitza grans esforços per a modelar i controlar la nostra consciència col·lectiva, bombardejant constantment la societat amb discursos opressius. Aquests discursos estan dissenyats per a distreure’ns de la nostra pròpia consciència alternativa i lligar-nos a l’statu quo.

Quina funció compleixen les narratives com les de la Generació Z? Si abordem aquestes teories no només com a objectes passius d’estudi, sinó com a joves revolucionàries, hem de preguntar-nos: la categoria «Generació Z» reflexa realment la nostra realitat o és simplement una eina per a confinar-nos i limitar-nos?

Teoria Generacional i de la Generació Z

La teoria generacional es basa en la premissa que la història segueix un ritme. D’acord amb aquesta teoria, les societats travessen cicles recurrents determinats per les successives cohorts d'edat. Es diu que cada generació desenvolupa una mentalitat pròpia, modelada per les condicions polítiques i culturals amb les quals va creixent. A mesura que una generació envelleix i una altra arriba a l’edat adulta, sorgeix suposadament una nova fase històrica. El canvi no es presenta com a resultat d’una lluita organitzada, sinó com el gir automàtic d’una roda històrica. A primera vista, això sembla convincent. La joventut s’ha situat repetidament en el centre de les ruptures històriques. Malgrat això, la teoria generacional redueix aquest paper a un ritme estructural. El que podria ser una intervenció política conscient es planteja com un gir automàtic d’una roda històrica.

En aquest context, la «Generació Z» fa referència a qui ha nascut entre el 1995 i el 2010. Se’ns descriu com a la primera generació totalment digital, modelada pels telèfons intel·ligents, les xarxes socials, la inestabilitat econòmica, la crisi climàtica i la pandèmia. Se’ns considera experts en la tecnologia i com a persones permanentment connectades. Se’ns descriu com a socialment progressistes, preocupades per la justícia climàtica i la igualtat de gènere. Malgrat això, quan ens mobilitzem, la nostra claredat es titlla d’idealisme ingenu o d’extremisme. També se’ns diu que som fràgils. L’augment de l’ansietat i la depressió s’atribueix a factors individuals, en lloc de vincular-se a la guerra, el deute, la feina precària i el col·lapse ecològic. I potser el més persistent és que se’ns acusa de mandra, com si rebutjar l’ explotació fos un defecte del caràcter i no una resposta racional a la injustícia sistèmica.

A simple vista, les categories generacionals semblen neutrals. En realitat, simplifiquen la complexitat històrica. Els marcs conceptuals, derivats en gran manera de contextos angloamericans, s’exporten com a models universals, fent omissió de les classes socials, les històries colonials i les realitats polítiques d’arreu del món. El resultat és la despolitització. Si les generacions es limiten a seguir un guió, la joventut deixa de ser un subjecte històric. La repetició constant d’etiquetes – mandroses, sensibles, radicals – modela la percepció que tenen de si mateixes. Les narratives no es limiten a descriure a la joventut: intenten definir-la i disciplinar-la.

L’Esperit Revolucionari de la Joventut en lloc de la «Gen Z»

I, malgrat això, sota les distorsions s’amaga una veritat: quan la joventut entra a la història, la història canvia. No pels cicles místics, sinó perquè la joventut ocupa una posició social distintiva. Per a entendre la joventut com a categoria social hem d’entendre també la història de la societat per si mateixa. La societat no és estàtica; es mou a través d’escenaris de transformació. El canvi i desenvolupament són les característiques més fonamentals. La joventut, per la seva pròpia natura, encarna aquesta dinàmica. La joventut representa la vitalitat de la naturalesa social. És inquieta, rebutja el confinament. Busca fer escoltar la seva veu als espais més recòndits. És energia que difícilment s’esgota. La seva actitud enfront de la vida és de qüestionament i recerca. El temps de la joventut és comparable amb la primavera dins el calendari anual. Com la natura es transforma a la primavera, la vida humana en la joventut és una temporada de canvi. Tot sembla possible; res és fix.

Ser conscient d’aquest paper és decisiu. Sense la consciència d’aquesta missió històrica, la joventut pot ser absorbida i neutralitzada. Una joventut que no és conscient de la seva funció social no pot ser lliure ni autònoma. Per tant, una identitat juvenil ben definida és una condició fonamental per a una vida lliure.

Les definicions elaborades fins ara sobre la joventut, com la narrativa de la Generació Z, s’han vinculat en gran manera als rols que els atribueix el sistema dominant. Els governants han inventat tota una sèrie de termes – rebels, irresponsables, apolítics, extremistes, consumistes – no per a comprendre a la joventut, sinó per a neutralitzar-la. Saben tan bé com nosaltres que qui es guanya a la joventut, es guanya a la societat. Una joventut sotmesa al sistema garanteix el futur del sistema, perquè la joventut significa el futur. Per aquesta raó, la joventut sempre ha ocupat un lloc especial en les lluites històriques. Ha exercit papers pioners en moments de desenvolupament social. Allà on les societats s’havien mostrat obertes al canvi en lloc d’aferrar-se a l’estancament conservador, la joventut s'ha convertit en la força de transformació activa i eficaç.

Al mateix temps, la història mostra que la joventut pot ser manipulada i mobilitzada per fins reaccionaris. El seu dinamisme pot servir per a l’alliberament o la dominació, depenent del seu nivell de consciència i organització. Per tant, la qüestió no és si la joventut té el seu poder, sinó a quins interessos es dirigeix aquest poder. Els aixecaments actuals – com els del Nepal, Bangladesh, Madagascar, Indonèsia, Kènia, Marroc i altres països – demostren que la joventut continua emergent com a un actor decisiu. Les joves com Deniz Ciya ho han demostrat amb les seves vides. Aquests aixecaments no són simples manifestacions del caràcter generacional. Aquests «aixecaments de la Generació Z» són expressions d’una força social que s’enfronta a la crisi estructural inherent al sistema actual.

Defensar l’esperit revolucionari de la joventut significa aprofundir en l’organització. Els aixecaments espontanis revelen vitalitat, però una transformació duradora requereix claredat ideològica, internacionalisme, lideratge democràtic i un compromís amb la llibertat de les dones com a pilar fonamental. Sense aquests elements, l’energia juvenil està en perill de fragmentació. Les recents revoltes juvenils – ja sigui en forma de protestes per la justícia mediambiental, moviments laborals o aixecaments contra els governs autoritaris – són la prova que la joventut de tot el món no només està responent a un conjunt de circumstàncies, sinó que està rebutjant de manera conscient i col·lectiva les narratives que pretenen definir-la. Per tant, és crucial analitzar el que ha succeït i extreure lliçons d’aquestes protestes, especialment en el context de construcció d’un confederalisme democràtic juvenil global. Perquè el poder dels moviments juvenils està interconnectat, malgrat la distància geogràfica.

En aquest context, el terme Gen Z també té potencial de reivindicació: en aixecaments com els del Nepal i el Marroc, s’ha aprofitat tant per a enfortir els moviments revolucionaris locals com per a forjar vincles amb la joventut en lluita de tot el món, revifant així una consciència juvenil col·lectiva.

La Perspectiva de les Dones Joves

En el marc d’aquesta lluita, el paper de les dones joves és imprescindible. El sistema explotador capitalista dona una missió peculiar: no tenen cap missió. Se les anima a perseguir l’èxit individual, la conformitat estètica i l’adaptació silenciosa. La seva veu política és trivial; la seva ira s’entén com a patològica. No obstant això, en el nucli de la identitat de la jove existeix un esperit resistent i militant. Porta a dins la vitalitat de la joventut i, també, la memòria històrica de la resistència de les dones. Despertar aquest esperit requereix una organització conscient.

La dona jove ha d’insistir a organitzar la seva educació dins el marc de la perspectiva de la Nació Democràtica¹ – una educació que reforci l’ètica col·lectiva, la consciència històrica i la responsabilitat política. Ha de qüestionar tot el que forma part del sistema actual: els rols que se li assignen, les imatges que se li imposen, els límits que se li tracen al voltant dels seus somnis. El qüestionament, no obstant això, no s’ha de quedar en el que és individual. La seva reacció ha d’estar organitzada. Per tant, correspon a la jove trencar amb la percepció creada pel capitalisme sobre ella i el seu poble. Ha de desenvolupar nous mètodes polítics i formes de participació. Ha d’aportar la seva pròpia creativitat i naturalesa revolucionària com a força determinant.

Quan la dona jove està organitzada, no es limita a defensar-se. Ella transforma completament el moviment de la joventut. Perquè sense la llibertat de les dones com a principi rector, cap esperit revolucionari es pot sostenir. Per exemple, tant la revolució sandinista a Nicaragua com a la Unió Soviètica sota el mandat de Stalin, van demostrar com el domini patriarcal dins del moviment no només es va limitar a les contribucions de les dones, sinó que va soscavar la revolució en conjunt. En aquests contextos, la negativa a potenciar el paper de les dones en la revolució va conduir, en la seva última instància, al declivi del socialisme. Les lliçons apreses d’aquests fracassos posen en relleu la importància d’integrar el lideratge de les dones en el cor de les lluites revolucionàries.

La Joventut és el Futur

Malgrat tot el que s’esmenta de la Generació Z, la joventut no és només un segment demogràfic pel màrqueting. No és només una tendència demogràfica. És l’expressió més dinàmica de la capacitat de la renovació de la societat. Si la característica essencial de la societat és el canvi, llavors la joventut – com a encarnació de l’obertura al canvi – es converteix en el seu component més actiu. Precisament perquè el sistema comprèn el nostre potencial, ens classifica, ens critica i ens humilia. Una joventut despolititzada és la seva garantia de continuïtat. Una joventut conscient i organitzada és el seu major desafiament.

Defensar l’esperit revolucionari de la joventut és, per tant, defensar el futur. Defensar el futur exigeix tenir clar qui ens defineix i per què. Exigeix rebutjar les identitats imposades i construir les nostres pròpies. Exigeix reconèixer que la joventut, conscient del seu paper històric, es converteix en un actor d’avantguarda de la transformació. No som un arquetip immutable en un cicle recorrent. Som una força viva forjada per la lluita i l’organització. No ens limitem a seguir el ritme de la història, sinó que tenim la capacitat de trencar-lo.

Mentre les joves rebutgin la imatge que se’ls imposa i s’organitzin al voltant de la seva concepció de la llibertat, la dignitat i la vida en comunitat, l’esperit de la joventut encara serà indestructible. I mentre aquest esperit es mantingui conscient i organitzat – especialment a través del lideratge i l’alliberament de les joves—, la joventut continuarà sense ser només un objecte de la història, sinó el seu motor.

1. El concepte de “nació democràtica” tal com ho proposa Abdullah Öcalan, preveu una societat en la qual la diversitat cultural i els principis democràtics es promouen mitjançant una governança descentralitzada i l’autodeterminació col·lectiva. Advoca per una transformació de l’Estat- nació en un sistema basat en el confederalisme democràtic, l’alliberament de la dona i l’ecologia social.