La Comuna de París moderna

Com es van aixecar les joves de Bakur en defensa de la vida comunitària

Marcos Pacheco

Els focs artificials il·luminen el cel amb colors vermells, verds i grocs durant tota la nit. Als carrers s’han encès fogueres a tot arreu i la gent de totes les edats s’han reunit al seu voltant. Moltes d’elles ballen en cercles al voltant de les fogueres al ritme de la música eixordadora que sona pels altaveus. Cada cop que hi ha una pausa en la música, les joves entonen amb les seves potents veus les cançons, que al mateix temps són repetides per la resta.

La concentració més gran de gent es troba a la «Mala Gel», la Cada del Poble, que s’ha inaugurat recentment. Però les veïnes del barri l’anomenen, fent broma, la «Cada de Déu», ja que, igual que en una mesquita, sempre està plena i tot el món entra i surt quan vol. Mentrestant, totes les institucions de l’Estat i dels partits polítics romanen gairebé tancades. En canvi, la gent ve aquí per a resoldre els seus problemes, organitzar-se i donar un cop de mà. Ha esdevingut el nou cor de la ciutat, on s’està redefinint el significat de paraules com política, democràcia i comunitat.

Malgrat tot el soroll i l’activitat, no es veu ni tan sols un policia. Cap d’ells s’atreviria a apropar-se sense el suport d’una gran operació militar. En el seu lloc, grups de joves del barri, tant nois com noies, s’alternen per a fer guàrdies rere les barricades que han anat aixecant en els carrers principals. Porten la cara oculta rere mocadors estampats per a protegir la seva identitat, però el seu entusiasme i determinació es noten fins i tot a través d’ells. Les àvies del barri els porten menjar amb regularitat i tota la resta obren les portes de casa seva per deixar-los dormir i descansar quan ho necessiten.

Més tard, aquella mateixa nit, les joves es reuneixen totes juntes i formen una única i enorme columna mentre desfilen per la ciutat. A mesura que avancen, diversos carrers principals queden completament ocupats i tallats al tràfic. Porten pedres i còctels Molotov, que llencen contra qualsevol cotxe de policia que s’atreveixi a apropar-se a elles. Més focs artificials esclaten sobre els seus caps mentre una energia elèctrica passa de cos a cos. En els mesos esdevenidors, moltes d’elles cauran en combat o seran portades presoneres a les inhumanes presons de l’Estat turc. Però aquesta nit els carrers són seus. A les joves audaços, que porten amb elles el somni de totes les generacions anteriors. Aquesta nit aquest és el seu barri. La seva ciutat. La seva terra.

Una dècada després, encara sentim els ressons de la lluita en Bakur

És el 15 d’agost de 2015 a la ciutat de Cizre, situada en el cor de Botan, una de les regions de majoria kurda que avui es considera part de l’Estat turc. Només uns dies abans, la població de la ciutat, conjuntament amb les ciutats com Şirnexê, Amed i Nisêbîn, havia anunciat el seu autogovern autònom. Això es va produir després que anys de negociacions amb l’Estat turc no aconseguissin arribar a una solució pacífica. Les negociacions es van interrompre quan el Govern va abandonar la taula de negociacions i va tornar els seus atacs físics. Encara que les ciutats kurdes no tenien intenció de separar-se de Turquia, amb aquesta mesura declaren que ja no es reconeix l’autoritat de l’Estat per a decidir el seu destí per elles i que estan recuperant el control de les seves vides. Aquesta iniciativa d’autonomia no va sorgir del no-res. Va ser el resultat d’anys de preparació i organització rere una profunda transformació ideològica en el Moviment d’Alliberament del Kurdistan.

Des de finals del segle XX, el moviment s’ha allunyat dels seus orígens marxista-leninistes i de l’estratègia d’alliberament nacional per a adoptar l’estratègia del «socialisme de la societat democràtica». Inspirat en els escrits del líder kurd i presoner polític Abdullah Öcalan, ja no busca «conquerir l’Estat» ni espera que aquest accedeixi a les seves demandes. Però tampoc intenta destruir-lo immediatament. En el seu lloc, se centra a organitzar la societat al marge de l’Estat, desenvolupant la capacitat de la societat per a valer-se per si mateixa i permetent que les persones prenguin decisions sobre les seves vides i resolguin els problemes de forma conjunta. Encara interactuen amb les institucions de l’Estat, però només quan això permet ampliar l’espai perquè la societat s’organitzi per si mateixa.

La construcció del sistema comunal

A Bakur (la part nord del Kurdistan situada dins de la frontera turca), aquest procés es va iniciar en 2009 amb la creació de consells en l'àmbit de barri, districte i ciutat, i amb la fundació de comunes en aldees. En aquests, la gent prenia decisions sobre com havia d’organitzar-se la vida i col·laborava amb les representants d’organitzacions polítiques i de la societat civil per a dur a terme aquestes decisions. Van dividir la seva feina en diferents comitès, que s’encarregaven de qüestions socials, polítiques i ideològiques, així com d’altres relacionades amb la justícia i la diplomàcia. A més a més, es van crear molts projectes i organitzacions per a satisfer les necessitats de la societat: cooperatives de treballadores, iniciatives artístiques i educatives i organitzacions independents de dones i joves, entre moltes d’altres.

Ja que l’alliberament de la dona és un principi fonamental del moviment, aquest va impulsar i organitzar iniciatives perquè les dones tinguessin la mateixa participació i el mateix poder de decisió que els homes, i aquest esforç va ser un dels principals èxits. Com a part d’això, es va implementar el sistema de copresidència per un home i una dona. Paral·lelament, les estructures autònomes de dones van proporcionar un espai per a trobar les seves pròpies perspectives i construir el seu propi poder, al marge de la influència dels homes. Aquest fet va dotar a les dones d’una gran força a l’hora de participar en les estructures mixtes per a expressar-se i articular els seus posicionaments de manera col·lectiva.

Encara que la forta repressió estatal va dificultar aquest procés, els resultats es veuen clarament, ja que una gran part de la població es va tornar activa política i socialment en la vida de la resta i en les seves comunitats. Cada cop que la policia entrava al barri, la notícia es difonia ràpidament i la gent es mobilitzava per a enfrontar-los. Cada cop que la policia feia una batuda en una institució i detenia a les responsables, l'endemà més gent acudia a reobrir-la i continuar amb la seva tasca. La gent esperava acabar a la presó tard o d’hora, per la qual cosa s’organitzaven des de dins per a convertir les presons en acadèmies d’educació política.

Una de les principals fonts del dinamisme i l’energia d’aquests processos va ser el moviment juvenil. Encara que se les coneix sobretot pel seu paper en les protestes i les accions de protesta, també van prendre la iniciativa en l’organització d’activitats destinades a reviure la cultura kurda reprimida, a organitzar-se contra les activitats dels traficants de drogues i les bandes criminals en els seus barris, i a formar-se políticament. Les joves comptaven amb els seus propis consells autònoms, però també participaven en els consells generals per a impulsar un canvi radical i l’expansió de la revolució.

La comuna de París moderna

Amb el fi d’apagar la feroç resistència de la joventut kurda, l’Estat va enviar a l’exèrcit a les ciutats, arrasant pràcticament alguns barris amb les seves bombes i tancs. Malgrat allò, algunes d’aquestes joves van continuar resistint i van aconseguir continuar lluitant durant mesos sota els incessants atacs de l’Estat. Així que, encara que això va suposar un revés per a l’autoorganització de la societat, els exemples de persones com Şehîd Çiyager Hêvî, Şehîd Faraşîn Sidar i moltes altres que van caure màrtirs en aquesta lluita estan inspirant avui a una nova generació de joves a prendre el relleu i continuar la seva lluita.

I encara que aquesta fase concreta de la lluita ha arribat al seu fi, el que va ocórrer en el Kurdistan del Nord va ser una experiència d’autogovern popular a una escala mai vista en el segle XXI. Perquè, encara que la Revolució de Rojava havia tingut lloc tres anys abans, la situació en Bakur era molt diferent. L’Estat turc no havia caigut com en Síria, però encara això el moviment va ser capaç d’erosionar lentament la seva legitimitat al llarg de més de quaranta anys d’organització i, el que és més important, de construir una alternativa real. Va demostrar que aquest model i ideologia podien funcionar en un context modern.

Igual que el moviment kurd va començar com un petit grup de joves universitaris que combinaven la seva profunditat ideològica amb la militància de la joventut, les lluites socials del segle XXI s’han caracteritzat per grans mobilitzacions populars de joves en èpoques d’agitació social. Ja no es limiten a les fàbriques sinó que el seu principal espai de lluita és l’esfera pública, les places i les ciutats. Però continua plantejant-se la pregunta: I ara què? Com podem convertir aquests esclats temporals en un canvi a llarg termini?

Aquí és on l’experiència de Bakur pot mostrar-nos el camí a seguir. Mentre que molts moviments socials es troben atrapats entre les necessitats d’aconseguir avenços concrets i la dificultat d’enfrontar-se a la violència de l’Estat sense comprometre els seus ideals i objectius socialistes, les joves de Bakur van aconseguir sortir d’aquest punt mort. Així que, encara que no van poder superar per complet tots els reptes als quals es van enfrontar, el que van aconseguir demostra que aquest camí pot oferir esperança a l’actual generació de joves que busquen una llum que les pugui guiar en mig de l’obscuritat en la qual ha caigut el món. Avui la lluita continua en Bakur i en totes les parts del Kurdistan. Cada sacrifici que es va fer constitueix la base de nous desenvolupaments ideològics i pràctics que s’estenen a tot arreu. Igual que els esdeveniments de la Comuna de París van inaugurar el període del socialisme «clàssic» que va durar fins a la caiguda de la Unió Soviètica, també la «Comuna de Bakur» i la Revolució de Rojava han inaugurat la lluita per un nou socialisme en el segle XXI. Un socialisme liderat per les dones i les joves militants de tot el món i que s’estén allà on van.