Les arrels del socialisme en la cultura de la mare

Sina Wagner

Grup d’Investigació Comunitari de Jineolojî a Alemanya

«Deessa de l’olivera» d’Ayshe Mira Yashin

El socialisme és tan antic com la història de la humanitat“, Abdullah Öcalan escriu en una carta pel primer de maig de l’any 2000. En el seu nou manifest (2025) aprofundeix en aquesta hipòtesi parlant sobre la comuna com l’element fundador del socialisme i el clan neolític com la primera comuna. Es desenvolupa al voltant de les mares i es caracteritza per una cultura de la maternitat. Aquest és el començament de la societat, el començament de la llarga tradició de vida comunal. És el principi de la contradicció entre comuna i estat, la qual emergeix amb la construcció de les primeres estructures jeràrquiques. És així com podem entendre totes les formes comunals i autoorganitzades de vida i la resistència, que es deriva d’elles, com a part d’un mateix camí, la tradició del socialisme.

Les lluites de les societats indígenes, que es van autodefensar del colonialisme; la manera de viure de la comunitats religioses llibertàries o la transmissió secreta del coneixement ancestral per part de dones que van ser cremades pel feet de ser bruixes – en totes aquestes realitats podem veure elements de la indestructible resistència de la vida comunal. Fins i tot encara que el terme “socialisme” tinga solament 300 anys d’existència, podem investigar les seues arrels remuntant-nos als primers humans que van habitar la terra.

Podem tirar la vista enrere i observar els primers anys de la nostra existència, les primeres formes de societat i la qüestió de la nostra naturalesa. Hi ha moltes divagacions i especulacions sobre això. Teories com la de Thomas Hobbes: el més natural és la guerra de tots contra tots, la seua creença era que els humans no poden viure en pau sense un estat que dicte les normes per a la societat, que la continga i la controle. La imatge de la superioritat natural de l’home sobre la dona, defensada en la filosofia i en la ciència durant milers d’anys, és encara influent hui dia. Hem de contrarestar-ho!

ELS ÉSSERS HUMANS SOM ANIMALS SOCIALS

Però si observem els nous plantejaments i investigacions, en traiem una cosa clara: en el fons els humans som éssers socials. Per a sobreviure, hem viscut en grup des dels nostres començaments. Viure de manera conjunta va ser una cosa que es va posar en pràctica a través de la cooperació i el suport mutu. Els descobriments de la Cova de Shanidar al Sud de Kurdistan mostren, per exemple, que ja en aquell moment no sols sobrevivien els Neandertals més forts, més aviat es cuidava dels membres malalts i amb discapacitats. En la consciència dels primers éssers humans, l’enfocament individualista que defensa que només cal preocupar-se per un mateix, impulsat pel capitalisme neoliberal, era impensable. Tot i ser éssers socials, van ser les habilitats comunicatives com l’empatia, la cura i la cooperació les que van permetre als nostres avantpassats sobreviure. Fa uns 100.000 anys, les primeres cultures més complexes van donar lloc a l’homo sapiens - l’espècie d’humans que encara hui en dia som - a l’Àfrica. Quan van arribar a Europa, aproximadament 40.000 anys enrere, ja tallaven flautes i figuretes, dibuixaven símbols en murs, s’immortalitzaven a ells mateixos amb pintures fent servir les seues mans o petjades, i fabricaven roba i joies. Gran part d’això girava entorn de temes de la vida, de la fertilitat i de la mort.

La capacitat aparentment màgica de les mares de donar a llum degué causar-los una gran impressió. Des de fa 35.000 anys, aquesta qüestió és reflectida en la multitud de símbols femenins, com a vulves i cossos nus de dones amb pits, malucs i ventres ben dibuixats. Les anomenades ‘’figuretes de Venus’’, que s’han anat trobant en tots els continents al llarg de diverses desenes de milers d’anys, han suscitat molt de debat i interpretacions. Per descomptat, els investigadors homes, les van considerar inicialment com a objectes sexuals. Hui dia s’entenen com a símbols que probablement van exercir un paper important en l’espiritualitat humana.

LA CULTURA DE LA MARE I LA PRIMERA COMUNA

La relació mare-fill és la primera en la vida de cada persona. Per a donar a llum a un xiquet i cuidar-lo, es necessita un grup que envolte a la mare i al xiquet. Per tant, és lògic que els primers grups humans també es desenvoluparen entorn de les mares. Les dones eren el centre de les primeres comunitats. Mentre algunes eixien a caçar, unes altres vigilaven el foc, inventaven tècniques per a transformar matèries primeres, transmetien els seus valors i cultura als xiquets, recopilaven coneixements sobre les plantes, les estrelles, el part, el cos i la salut. Es contaven històries al voltant de la foguera nocturna. El concepte de paternitat no va aparèixer en la consciència humana fins molt més tard. No obstant això, les relacions familiars basades en la línia materna eren evidents. Tots els xiquets sabien qui eren la seua mare, la mare de la seua mare, els seus germans i els seus oncles i ties per part de mare. En aquest sentit, la primera organització social també se centrava en les mares.

El concepte de la relació mare-fill també s’ha aplicat a la relació entre els éssers humans i la naturalesa. Fins al dia de hui, en molts llocs se la denomina “Mare Naturalesa”. La cultura maternal, que per tant considerem com la primera cultura humana, es caracteritza pels principis de la cura, el donar i rebre entre uns i altres, i l’amor. Com a cultura, no està subjecta a la maternitat biològica, sinó que està personificada en tots els membres de la comunitat. Crear, cuidar, nodrir, estimar, protegir, defensar i alimentar són els valors fonamentals que sustenten una comuna. Aquests valors van permetre als nostres avantpassats de la societat clànica sobreviure durant milers de segles. Podem entendre la seua forma de vida llibertària, igualitària i col·lectiva com la primera forma de comuna socialista.

En totes les societats posteriors que els van seguir, malgrat el sorgiment de les estructures estatalistes fa almenys 5000 anys, en les quals l’home va començar gradualment a dominar a la dona, encara podem reconèixer la cultura de la mare i la seua defensa per part de les dones. Malgrat les condicions d’opressió i esclavitud, les dones van aconseguir transmetre els seus principis de vida. La caça de bruixes al començament de l’era moderna representa una ruptura decisiva a Europa. En atacar l’autonomia, la transmissió de coneixements i les relacions de les dones, es va trencar la columna vertebral de la societat i es va poder imposar el nou mode de vida capitalista.

CAP AL SOCIALISME COMUNAL

Hui dia, hem de trobar el nostre camí en un món en què la violència domèstica ha substituït l’amor. La condició de mare s’ha convertit en una càrrega lligada a moltes dificultats. En lloc de cuidar-nos els uns als altres, s’espera que busquem sempre el nostre propi benefici, que competim entre nosaltres i que treballem fins a l’avorriment per al nostre propi benefici. En lloc de tractar la Mare Naturalesa amb respecte, els nostres ecosistemes estan sent cada volta més destruïts. En un procés milenari, la cultura de la mare està sent cada cop més reprimida i destruïda per part de la contrarevolució patriarcal.

Per a contrarestar tot això i reconstruir una forma de vida comunitària, analitzem, amb Jineolojî, la nostra història com a dones, la tradició de la vida comunitària i els valors de la maternitat dins d’ella. D’aquesta manera, estem establint les bases per a construir un nou socialisme comunitari. Les històries de les deesses de l’època prepatriarcal poden inspirar-nos tant com les històries de resistència dels últims cinc mil anys. Podem aprendre de les formes de vida matriarcals que encara es practiquen hui dia i examinar les nostres pròpies biografies i històries de moviments. Podem aprendre de les mares, àvies i dones joves de tot el món que acullen a tots els convidats en les seues llars, que s’enfronten sense por als tancs que entren als seus pobles i que planten amb calma llavors als seus jardins, que després els soldats volen convertir en camps de batalla. Hem de mirar cap al futur i tindre el valor de trobar nous camins, perquè ningú ha donat forma al que volem crear.

Com a dones joves, per a ser avantguarda en aquest procés, hem també de furgar en el més profund de nosaltres mateixes per a trobar els vestigis de la cultura de la mare i les influències de la mentalitat patriarcal de l’Estat. Hem de treballar juntes per a enfortir les nostres personalitats, la nostra connexió amb la societat i amb la naturalesa, la nostra capacitat per a pensar lliurement i expressar la nostra voluntat. Hem d’organitzar-nos, ser conscients de la lluita en la qual estem sumides i expressar i viure els valors que permeten una vida lliure i comunitària tal com l’entenem nosaltres mateixes. En aquesta etapa en la qual ens trobem, moltes coses semblen estar canviant ràpidament. S’estan obrint grans oportunitats i ens enfrontem a grans reptes. Hi ha guerres a molts territoris i a molts nivells. I al mateix temps, estan emergint moltes realitats belles i esperançadores. Sentim l’emoció que ja ha fet bategar amb força tants cors abans que el nostre.

Formem part d’una nova fase d’una lluita molt llarga i molt antiga. Seguim els passos de les primeres dones que van crear la societat, les que es van defensar dels primers atacs del patriarcat, les que, tancades entre les parets del sistema, no van oblidar els seus valors. Les que es van pujar a les barricades i les que van donar la seua vida en la lluita.

Per a fer realitat els seus somnis i aconseguir una vida lliure per als qui vindran després de nosaltres, hem de conèixer les seues històries i mantenir viva la seua esperança en nosaltres. En fer-ho, l’exploració més profunda del significat de la cultura de la mare en la vida comunitària podrà servir-nos de guia.