Socialisme: una mirada al passat per a construir el futur
- 2 hours ago
- 10 min de lectura
Matteo Garemi
La idea i pràctica del socialisme està hui dia en perill en tots els fronts. Aprendre i debatre sobre la història del socialisme és difícil. D’una banda, la cultura liberal hegemònica cerca entorpir això, caricaturitza als socialistes com a monstres i oculta o ataca directament i elimina les idees i pràctiques socialistes dels espais públics. D’altra banda, hi ha la història oficial del socialisme real, que, amb una gran absència d’autocrítica, sempre busca culpar a uns altres dels seus errors.
‘’Si no podem interpretar correctament el passat, no podem entendre el present, i sense entendre el present no podem comprendre el futur’’. ¹
Comprendre el context, les idees que van impulsar el socialisme, sense caure en les tendències descrites anteriorment, és important per al nostre present i el nostre futur.
Quines són les idees i experiències que van donar origen al moviment socialista organitzat dels segles XIX i XX? Quines van ser les principals contradiccions que van provocar divisions i escissions dins d’aquest moviment? Què va provocar finalment el fracàs de les expressions internacionalistes de socialisme?
Quan parlem de socialisme parlem de l’herència de la societat històrica i la seua resistència als atacs. Aquesta herència és l’expressió de la vida i la lluita de la gran majoria dels éssers humans al llarg de la història: des de la societat a l’origen, formada entorn de les dones com a mitjà d’autodefensa i supervivència, que va definir la capacitat de l’ésser humà per a crear, fins a les expressions d’aquesta manera de vida en els últims milers d’anys en les lluites de les dones, les joves, les treballadores i els moviments culturals. El socialisme no és un concepte dels últims 200 anys, sinó que és present al llarg de tota la història de la humanitat.
LES REVOLUCIONS NACIONALS
L’any 1848 juga un paper clau en la transformació del que es van denominar els «antics règims». Va ser un procés que va desafiar el poder de les monarquies en favor de les masses populars. En moltes zones d’Europa es van produir alçaments secundats per amplis sectors de la societat, impulsats per l’onada de consciència nacional, que van conduir, en major o menor mesura, a l’adopció de constitucions que regulaven la participació política en les monarquies de l’època. Aquests alçaments van rebre el nom de Primavera dels Pobles.
Encara que Marx i Engels descriurien més tard aquestes revolucions com a revolucions burgeses, i les marxistes les considerarien passos necessaris per a l’establiment del socialisme, aquests moviments tenien una gran esperança i van donar lloc al sorgiment de nombroses organitzacions i revoltes. No és casualitat que fora en aquesta època, en 1847, quan es va fundar la Lliga Comunista i que al febrer de 1848 es publiqués el Manifest del Partit Comunista. En aquell moment, la resposta que es donava majoritàriament a la pregunta de per què van fracassar aquestes revolucions estava relacionada amb l’organització i la consciència dels pobles oprimits.
LA LLIGA COMUNISTA, MARX I ENGELS
La Lliga Comunista es va fundar a Londres en 1847. Es basava en un principi clar: era la representació de la lluita del proletariat pel seu alliberament. Una classe que no sempre havia existit, sinó que va ser el resultat de la revolució industrial del segle XVIII. La lliga prompte va ser objecte d’infiltracions i jutjada a Colònia, la qual cosa va provocar la seua dissolució.
No obstant això, el Manifest Comunista seria un text decisiu per als segles que vindrien, i diversos membres de la Lliga, entre ells Marx i Engels, continuarien treballant i desenvolupant perspectives sobre la base dels objectius definits en el Manifest. Marx es va centrar en l’estudi de la nova “economia política” anglesa amb la finalitat de desenvolupar-ne una crítica, que va prendre la forma de la seua famosa obra «El capital». Öcalan critica a Marx i al marxisme pel seu excessiu reduccionisme econòmic. És degut a l’enfocament desmesurat i quasi exclusiu del funcionament de l’explotació econòmica que no es va poder aconseguir una visió més àmplia dels problemes socials i polítics en l’anàlisi. Això va conduir posteriorment, a través de les interpretacions de l’obra de Marx, a una pràctica del socialisme basada en l’Estat-nació i l’industrialisme, que segons l’anàlisi d’Öcalan són dos dels pilars de la modernitat capitalista i per tant no poden ser la base del socialisme.
LES DISCUSSIONS EN LES INTERNACIONALS
La Primera Internacional, fundada en 1864, era una unió de moviments, organitzacions i pensadores que se centraven en la qüestió laboral. En els debats interns de la Primera Internacional, la qüestió de l’Estat-nació era fonamental. El debat sobre aquesta contradicció, que va començar com una discussió sobre les mesures que havien d’adoptar-se en la lluita, girava al voltant de dos enfocaments diferents. L’enfocament «classe contra classe», proposat predominantment pels comunistes, consistia en una visió de la història concebuda com la lluita entre classes, i entenia que el camí cap al socialisme era l’alliberament del proletariat, la classe oprimida, mitjançant la conquesta del poder i l’apropiació dels mitjans de producció (principalment les fàbriques) de mans de la burgesia, la classe opressora. L’altre bàndol al debat era el de l’ “Estat contra els pobles oprimits”, secundat per les anarquistes. Aquest considerava que el camí cap al socialisme era l’organització autònoma dels pobles oprimits mitjançant el rebuig i l’abolició del poder i de l’Estat, enteses com a estructures opressores.
La Segona Internacional es va fundar el 1889 com una coordinació d’organitzacions per a desenvolupar almenys estratègies i tàctiques coordinades i polítiques comunes. Estava dominada ideològicament pel marxisme, encara que amb algunes diferències internes que van provocar conflictes. Un dels principals conflictes va ser entre marxistes i possibilistes, que impulsaven una línia de reforma progressiva de l’Estat cap al socialisme, en lloc de la conquesta de l’Estat mitjançant la revolució, com proposaven els marxistes.
La Segona Internacional es va dissoldre amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Encara que la Internacional era una organització l’objectiu de la qual era superar les fronteres dels Estats nacionals, també estava composta per partits nacionals que es basaven en eixes fronteres.
Malgrat els intents per construir un moviment contra la guerra, amb importants aportacions analítiques sobre l’imperialisme, el clima de creixent confrontació a Europa en aquesta etapa també va dividir a la Internacional. Es van formar sectors en suport de l’Entesa (Gran Bretanya, França i Rússia) i sectors en suport de l’Aliança (Alemanya i Àustria-Hongria). Aquests sectors depenien de la posició de l’Estat-nació en qüestió i es basaven en la lògica de «primer guanyem la guerra, després construïm el socialisme». D’altra banda, algunes forces dins de la Internacional van formar el moviment Zimmerwald, que van continuar els intents realitzats en anys anteriors per a construir un moviment més ampli contra la guerra. Una vegada més, la causa de la dissolució de la Segona Internacional va ser el fet que les organitzacions que participaven en ella estaven, en última instància, vertebrades i fortament influenciades per valors nacionalistes, i el problema no es va abordar fins que va ser massa tard.
Cal destacar en aquesta fase el fet que l’organització de dones fundada en el marc de la Segona Internacional, el ‘Consell Internacional d’Organitzacions Socialistes i Obreres de Dones’, no es va dissoldre i va continuar reunint-se fins i tot durant la Primera Guerra Mundial, la qual cosa demostra un enfocament diferent i una base més radical en les dones socialistes que en l’estructura general, i afirma el paper col·lectiu del lideratge de les dones en la lluita.
DELS SOVIETS A LA REVOLUCIÓ INTERNACIONAL
L’experiència del moviment Zimmerwald també va marcar un clar punt de ruptura entre les socialistes revolucionàries, liderades per les bolxevics, i les socialistes reformistes. Va ser a través d’aquesta contradicció, després de la Revolució d’Octubre i les Tesis d’Abril de Lenin, que es va formar en 1919 la Tercera Internacional, la Comintern. Les bolxevics van desenvolupar una perspectiva internacional en primer lloc per a trencar l’aïllament de la revolució soviètica.
En la primera fase, fins a la mort de Lenin, l’objectiu era portar la Revolució d’Octubre a Europa, amb diversos intents fallits, reforçant la línia contra els partits socialistes reformistes. En eixos anys es van formar diferents partits comunistes a Europa a partir d’escissions de partits socialistes, per exemple a França, Espanya, Itàlia i Bèlgica.
Després de la mort de Lenin en 1924, l’arribada al poder de Stalin va suposar l’adopció de la teoria del ‘socialisme en un sol país’. Seguint aquesta línia, els partits comunistes es van convertir en l’expressió de la Unió Soviètica en diferents països i es van vincular concretament a ella, la qual cosa va provocar una crisi a mesura que es produïa la desintegració progressiva de la Unió Soviètica. La Comintern es va dissoldre en 1943 com a resultat d’un acord entre Stalin i els Aliats en la Segona Guerra Mundial: si fins a aquest moment encara no havia quedat clar, amb aquest acte es va abandonar definitivament la cerca d’una revolució internacional. La qüestió de la centralització, relacionada de nou amb la mentalitat estatal, és fonamental per a comprendre el fracàs de la Tercera Internacional.
La caiguda de la Unió Soviètica, així com els resultats limitats de les diferents experiències socialistes, no es deuen a factors externs ni a esdeveniments històrics aliens al seu control. L’experiència del socialisme real va demostrar que qualsevol que vulga insistir en el socialisme hui dia ha d’abordar les qüestions de l’Estat-nació i de l’industrialisme de la manera correcta. En cas contrari, qualsevol lluita que s’emprenga en nom del socialisme donarà lloc a un règim dogmàtic homogeni de control sobre la societat, allunyat dels seus valors originals. Inevitablement, reproduirà allò contra què volia lluitar.
MÉS ENLLÀ DE LA UNIÓ SOVIÈTICA
La història del socialisme en el segle XX no sols va estar determinada per l’experiència de la Unió Soviètica. Van ser molts els moviments que van intentar construir-hi una perspectiva socialista que superara els problemes i els enfocaments opressius observats en l’experiència soviètica.
A tot el món es van obrir nous horitzons, com els que va obrir la resistència a Vietnam, el Che Guevara en Abya Yala o Amílcar Cabral a Àfrica. Sobre la base del socialisme, la resistència contra els colons als països colonitzats va prendre una nova forma organitzada i es van fer nous intents de moviments d’alliberament nacional. Això també va anar així en els moviments d’alliberament de diferents ‘nacions’, com el moviment d’alliberament negre o el moviment d’alliberament de les dones.
El llegat d’aquestes lluites va culminar en la Revolució Cultural Juvenil de 1968. A tot el món, enfront de la violència del sistema colonial, patriarcal i estatista, la joventut es va alçar mitjançant ocupacions, manifestacions i formació de noves organitzacions. En essència, 1968 va ser l’any en què la joventut, les dones, les treballadores i els pobles oprimits van prendre la iniciativa.
El moviment del 1968 ha representat una espurna que ha donat vida a nous focs: des dels moviments feministes i d’alliberament de la dona, fins als moviments ecologistes, passant pels moviments contra la guerra, una nova força vital ha il·luminat la societat.
Amb els camps palestins del sud del Líban com a centre internacional, es van construir nous moviments inspirats en l’esperit d’aquesta Revolució Juvenil. Aquests moviments van lluitar amb divisions entre ells i amb la societat en general, així com entre ells mateixos a nivell global, i les preguntes sobre el lideratge i una estratègia comuna van quedar sense resposta.
Això va conduir, en alguns casos, a la pèrdua d’una consciència comuna entre les diferents expressions del socialisme a tot el món. En altres casos, va donar lloc a intents dinàmics per superar els obstacles teòrics i pràctics i continuar insistint en el socialisme. Un exemple d’això és el moviment zapatista, que des de l’alçament a Chiapas en 1994 ha estat lluitant per establir territoris lliures i autònoms basats en la vida comunitària. Un altre exemple d’això és el Moviment d’Alliberament del Kurdistan, nascut com a moviment d’alliberament nacional marxista-leninista en l’espiral de la Revolució Juvenil de 1968, que es va convertir en la principal força impulsora del socialisme a Orient Mitjà i en el món. La Revolució de Rojava i les experiències d’autogovern del nord-est Sirià mostren un exemple de vida comunitària lliure per a totes les societats del món.
PERSPECTIVES PER AL PRESENT
Hui dia, les forces democràtiques i socials estan dividides, unides per llaços tàctics subtils i temporals, sense una base ni una consciència comunes. La divisió és tan profunda que es transmet de generació en generació, sense que hi haja debats polítics entre els diferents moviments i contextos. Cada generació sentim que estem començant des de zero.
En un moment com aquest, el procés iniciat per la Crida per la Pau i la Societat Democràtica, realitzat el 27 de febrer de 2025 per Abdullah Öcalan, ens assenyala una eixida, una alternativa. Demostra la capacitat d’analitzar el passat per a comprendre el present i construir el futur. És una resposta als problemes històrics de la societat i el socialisme, que ofereix una perspectiva diferent sobre la qüestió de l’Estat-nació i l’industrialisme, i proposa una solució a través de la comuna i la eco-economia. És una obertura i una crida a totes les forces democràtiques i socials del món per a superar les divisions imposades pel poder i organitzar una societat democràtica.
"Insistir en la humanitat significa insistir en el socialisme"
Abdullah Öcalan
Com que l’essència de l’ésser humà és social, la força de cada individu resideix en la societat, i la força de la societat resideix en la participació de cada individu. Necessitem superar les divisions, formar part d’una humanitat que desperte la seua voluntat de vida comunitària i, per tant, la pose en pràctica, d’una societat capaç de pensar, actuar i crear de manera autònoma. Hui dia necessitem això tant com necessitem l’aigua i el sol, per a continuar amb la vida i construir-la juntes. En reconèixer la necessitat d’una nació democràtica, en la nostra història i en les nostres pràctiques, en triar formar part d’ella i en actuar conscientment sobre aquesta base, hi podrem trobar camins cap a la llibertat.
Insistir en el socialisme no significa perseguir dogmàticament una doctrina o viure en els debats del passat. Significa assumir la responsabilitat històrica que milions de persones, que van donar la seua vida en la cerca de la llibertat, ens han deixat hui. Significa retornar la vida a aquestes experiències, entendre-les com quelcom viu en les nostres lluites, hui, com el sòl del qual creixem. I significa ser capaços de crear sobre aquesta base, de canviar i transformar-nos a nosaltres mateixes, la nostra visió del món i de la realitat, sense quedar-nos mai estancades, sinó trobant sempre maneres de superar els problemes.
Abdullah Öcalan i el Moviment d’Alliberament del Kurdistan estan assumint aquesta responsabilitat. La responsabilitat intel·lectual de plantejar solucions als problemes de la societat. La responsabilitat moral de reconstruir les relacions socials. La responsabilitat política de prendre decisions col·lectives per a la construcció d’una vida lliure.
Aquest procés és una invitació oberta al diàleg, per a construir noves relacions basades en el nostre patrimoni històric comú i en els nostres posicionaments actuals. És una proposta per a unir lluites i vides. Entaular un diàleg amb aquesta proposta, aportant-hi experiències, coneixements i esforços, fa que l’esperança i la vida brollen en les nostres societats.
[1] De la perspectiva d’Abdullah Öcalan per al 12è Congrés el PKK
Comentaris