La determinació cap a una vida lliure

En memòria de la màrtir Deniz Çiya.

El 10 de gener de 2026 els feixistes van llançar el cos mort d'una combatent des d'un edifici dels barris kurds d'Alep. El van convertir en un mem. Però això no és del que vull escriure avui. En lloc d'això, vull escriure sobre una dona lluitadora i la seva força que mai superaran.

El seu nom és Deniz Ciya. Un nom que no s'ha d'oblidar. Explicar la seva història és quelcom meravellós per a mi. Vam passar molts mesos junts - vam riure, vam ballar i vam buscar com volíem viure.

El 10 de gener de 2026, a Sheikh Maqsoud, Ṣehid Deniz va decidir, juntament amb altres quatre combatents de les forces de seguretat internes, convertir-se en immortals en lloc de caure en mans de l'enemic. En la defensa dels barris, van lluitar fins a la seva última bala. Van mantenir el seu últim explosiu per a si mateixes i el van utilitzar per a no caure vives en mans dels gihadistes. Com tota la gent del nord-est de Síria, coneixen de primera mà com els gihadistes les mutilen, violen i assassinen.

Ṣehid Deniz era la comandant d'aquesta unitat. Les seves accions i la seva persona estan inseparablement lligades a la resistència d'Alep. Només tenia dinou anys i, no obstant això, no em sorprèn veure-la com a comandant. Si algú era capaç d'animar a tothom al seu voltant a donar sempre el millor i estar plenament present, era ella, sobretot quan lluitava per la seva ciutat, Alep i per la seva societat.

Fins i tot abans de decidir-se a lluitar amb una arma, va cantar i ballar en els grups d'art i cultura d'Alep. Va compartir aquest amor per la música amb tothom. Me la puc imaginar en els seus últims moments submergida en els seus diaris sentint música. O apujant el volum i animant a tothom a ballar danses tradicionals kurdes i àrabs. Jo m'ensopegava més que ballava, però sempre em va animar a seguir-ho intentant fins que finalment ho vaig dominar.

Vam passar moltes nits una al costat de l'altra, veient les estrelles juntes i compartint els nostres pensaments. Quan els subministraments a on érem van començar a escassejar, vam compartir un diari -ella una pàgina, jo una altra- perquè al final poguéssim llegir-lo en veu alta. Gairebé sempre escrivia sobre els seus amics: qui eren i què experimentaven. Mai va explicar només la seva pròpia història, sempre parlava de la dels altres, les diferents llengües i vides que ens havien portat a aquesta lluita; juntes vam lluitar per un món tan divers com nosaltres mateixes.

Ṣehid Deniz va portar aquesta diversitat dins d'ella. La seva mare era d'Afrin; el seu pare era àrab. Va créixer tant a Alep com a Damasc. Estava orgullosa de tenir arrels kurdes i àrabs. Estava profundament connectada amb la història del seu país i amb la convivència de la seva gent. Formada per aquesta societat diversa, mai es va separar; sempre va ser, d'una manera completament natural, una part inseparable de la societat. La seva personalitat era plena d'internacionalisme. Sense descans, ajudava sempre a traduir entre persones en diferents llegües. Quan vaig llegir el meu primer llibre en kurd, es va asseure al meu costat I m'explicava pacientment cada paraula desconeguda per mi.

Va cantar cançons de moltes cultures diferents. La seva cançó favorita era Berxwedan xweş doz e, una cançó sobre la bellesa de la resistència a les muntanyes del Kurdistan. Adorava els animals i la natura. Podia seure vora el foc durant hores. Tan bon punt un animal s'hi apropava, captava tota la seva atenció. Quan els observava, oblidava tot el que li envoltava. Sempre va defensar la vida per davant de tot. Quan veig les imatges de l'abús del seu cos sense vida que es van publicar, la crueltat del feixisme em sorprèn. Però sempre la recordaré per la bellesa que veia en la vida. Per això va lluitar: per una vida lliure.

Els noms que portem en la lluita revolucionària són d'especial importància. Són els noms d'amics el llegat dels quals portem endavant. Ṣehid Deniz va créixer en una forta cultura de resistència. De petita, s'havia trobat amb una combatent del Kurdistan del Nord que portava el nom de Deniz. Sovint parlava de les grans petjades que havia deixat aquesta companya i de com de contagiosa era la seva energia.

Ṣehid Deniz Kawyan Amad va lluitar contra l'ISIS a Shengal i es va convertir en la comandant d'una unitat de dones iazidites. Amb aquesta unitat de dones, va participar en l'alliberament de la ciutat de Raqqa fent fora l'ISIS. Durant la defensa de la ciutat d'Afrin contra la invasió de l'exèrcit turc, va donar la seva vida pel futur del seu país. La seva vida i la seva postura en aquestes hores difícils es van contagiar entre moltes persones. El dolor i la resistència d'Afrin estan gravats profundament a l'ànima d'aquesta terra; en cada segon, en cada lloc, en cada amic, es poden sentir. Ṣehid Deniz Çiya era encara una nena en aquell moment. Però a Rojava, ser filla de la guerra també significa ser filla de la resistència, de la revolució. Com tantes altres companyes molt joves, porten aquesta energia a tot arreu i l'encenen en nous amics.

Ṣehid Deniz Çiya es va convertir en comandant en aquesta lluita per la seva pàtria, per la defensa d'una vida lliure. La seva energia ens transporta per tot arreu, no cap a mons irreals, sinó cap a l'aquí i l'ara. Va donar al seu entorn una sensació de seguretat i es va llançar a la lluita amb tot el que tenia. I mai va lluitar estant sola, sinó sempre en connexió amb la resta.

Volies honorar plenament a la teva companya Deniz Kawyan Amad. Sempre en parlaves. Estimada Ṣehid Deniz, ho vas fer. Has deixat una empremta profunda en tots nosaltres. En nosaltres bull la ràbia per venjar les atrocitats comeses contra tu. Ets un model a seguir per a tots nosaltres per haver-nos connectat els uns amb els altres i per haver construït ponts. Continuarem la teva lluita. Mai no t'oblidarem, ni tampoc oblidarem la teva determinació ni els teus somnis.

Sentim la força que ens dones: la teva determinació de no mirar mai lluny i sempre lluitar per la vida. Acomiadem aquest escrit amb les teves últimes paraules: “Els enemics –aquells que, amb una ideologia gihadista, suposen un gran perill per a tot el món i per als pobles de la regió, especialment per a les dones– ens han envoltat amb tancs pesats. Un gran nombre de grups ens estan atacant. Fins ara hem resistit de moltes maneres diferents, però ara estem utilitzant la munició que tenim amb cautela perquè no s'esgoti. És necessari que tots els nostres amics i la nostra gent sàpiguen que lluitarem fins a l'últim alè, passi el que passi. Se'ns fa una crida a la rendició, però igual que Zarîfe i Besêyan es van llançar des dels penya-segats de Dersim, així com Rindêxan va acabar la seva vida al pont de Malabadi i va donar així sentit a la vida, nosaltres tampoc no farem mai un pas enrere en la resistència. Ara tots i cadascun de nosaltres tenim una bomba de reserva. Si sabem que la nostra última munició està exhaurida, junts realitzarem una acció d'autosacrifici contra l'enemic que ha comès tota mena d'atrocitats contra el nostre poble i els nostres camarades. Passi el que passi, res és més important que protegir l'honor del nostre poble. Aquells que no s'enfronten a la mort en el moment decisiu no poden convertir-se en l'alè d'una vida lliure.”

Şehid Namirin: els màrtirs mai no moren.