Una història de Rojava

Klara

Aquestes breus línies, extretes del diari d’un jove internacionalista en Rojava, ens expliquen els primers moments de l’avenç de l’HTS i de l’Estat Islàmic cap a l’AADNES (Administració Autònoma i Democràtica del Nord i Est de Síria).

En gener de 2026, després d’intensos atacs contra la població dels barris de Sheikh Masqsoud i Asrafiye a Alep, les milícies gihadistes del govern van dirigir els seus atacs contra tot Rojava. Malgrat l’acord entre les forces del govern de transició sirià i les SDF perquè les estructures militars de l’AADNES es traslladessin fora de les zones de majoria àrab de Deir Ez Zor, Tabqa i Raqqa, el 18 de gener de 2026, les milícies gihadistes van atacar a tota la població civil i a les estructures militars mentre evacuaven la zona.

Milers de civils van ser massacrades, milers van ser segrestades i milers continuen desaparegudes.

Aquella mateixa nit, el 18 de gener, centenars de joves es van unir a les caravanes que es dirigien a la zona de Hesekê per a detenir l’avenç gihadista i defensar la seva terra i al seu poble.

18 de gener de 2026

Un altre company alemany i jo ens dirigim en cotxe a Hesekê. És de nit i es respira tensió a l’ambient. L’enemic ha avançat fins als afores de la ciutat i ens hem posat en marxa per a reunir-nos amb les estructures mèdiques. Pocs cotxes circulen en la mateixa direcció que nosaltres. Ens trobem amb refugiats de Tabqa, Raqqa i famílies d’Afrin que fugen de les bandes que se’ns apropen. Analitzem la situació, intercanviem coneixements mèdics i intentem alleujar una mica la tensió. Sembla com si ens endinséssim en una tempesta que s’apropa, però l’emoció i la tensió s’alternen. Els atacs, les massacres, la preocupació per com estaran les nostres amigues en les zones atacades... tot això es va intercalant amb un repte profundament arrelat, una negativa a cedir ni un metre més d’aquesta revolució a aquestes bandes. En el meu cap hi ha una veu que no em deixa de dir: «Prou. Costi el que costi, hem de fer tot el possible per aturar-los».

Les nostres converses giren entorn de qüestions mèdiques i a la nostra defensa: què podem esperar?, a què hem de prestar especial atenció? Quan arribem a la clínica, hi ha una gran bullícia. Les ferides que han sigut operades i es troben estables han sigut traslladades a altres ciutats, i les ambulàncies passen a tota velocitat sense parar. Les nostres amigues ens reben amb una càlida benvinguda i, al cap de poc, també donem un cop de mà per pujar les nostres companyes ferides a les ambulàncies. El lloc on ens trobem està a prop de la línia del front, per la qual cosa intentem mantenir el menor nombre possible de companyes. Moltes d’elles han patit emboscades durant la retirada de Şedadê i Deir ez Zor. Els cotxes no ens deixen arribar i ajudem amb el que podem.

Al cap d’unes hores, la situació es tranquil·litza i podem visitar a amigues de les unitats militars. A algunes les coneixem, a altres els veiem per primer cop. Seiem amb amigues de les YPJ, prenem te i ens emocionem davant les trobades que aquesta revolució fa possibles. Nosaltres, dos internacionalistes procedents d’Alemanya, seiem al voltant d’un escalfador amb amigues àrabs, assíries, armènies i kurdes de totes les regions de Rojava. Es fa cada cop més tard, s’alternen els minuts de conversació, ullades a les notícies i torns de guàrdia en el teulat. Tots esperem amb impaciència el que ens presentarà les pròximes hores. Al cap d’unes hores, la necessitat de dormir s’imposa. Tanco els ulls durant unes dues hores.

Dreta al terrat de la clínica, observo l’alba. Deixo que la meva mirada es perdi en l’horitzó, atenta a qualsevol moviment sospitós i sumida en els meus pensaments. Vaig venir a Rojava perquè considero que el seu autogovern, la seva ideologia de l’alliberament de la dona i la coexistència de tants pobles són un exemple per al món sencer. Per a mi, Rojava és un lloc on brilla l’esperança, com els primers rajos de sol després de la pluja travessant els núvols. Els atacs actuals són un atac a l’esperança.

Des de lluny, sento el rugit dels avions de combat que sobrevolen la zona. Són avions de la coalició que vigilen el trasllat de combatents de l’Estat Islàmic¹. Potser perquè els puguin empresonar a un altre lloc, potser perquè els Estats Units puguin tornar a formar un exèrcit mercenari d’islamistes... Qui ho sap del cert? Estrenyo els punys i miro amb ira els avions que sobrevolen la zona. El meu amic, al meu costat, riu i em dona una palmada en l’espatlla. «Dev ji wan berde», que significa alguna cosa semblant com «No et preocupis per ells». Dic que sí amb el cap i ell continua: «Ningú ens donarà la nostra llibertat, només podem confiar en nosaltres mateixes. En la nostra força, la de la societat i les nostres conviccions». Somrient, mirem al nostre voltant. Passen vehicles blindats de les YPG i les YPJ, amb cançons revolucionàries a tot volum pels altaveus, i el vent ens porta els sorolls. En els teulats del voltant, moltes altres amigues estan de guàrdia, igual que nosaltres. Alerta, decidides, preparades.

 ***

Han passat ja algunes setmanes i la vida en la ciutat torna de mica en mica a la normalitat. Ara que s’ha signat l’acord d’integració², tothom intenta comprendre què significarà això a la pràctica, com podem defensar el que hem aconseguit amb la revolució i garantir que la transformació de la societat continuï. Els atacs tenien com a objectiu enfrontar els pobles de Rojava i Síria entre si: la resistència aquí, a tot arreu del Kurdistan i en tot el món, ens han donat l’oportunitat d’aturar el vessament de sang de moment.

En les últimes setmanes he tingut l’oportunitat de conèixer a moltes persones diferents; juntes hem lluitat, plorat, rigut i somiat. Les amistats forjades en temps i circumstàncies com aquestes sempre tindran un significat especial. Durant aquestes setmanes, en les que hem compartit tant experiències difícils com alegres, també m’ha quedat clara una cosa. Tant és quins atacs i obstacles ens esperin encara, si vivim i lluitem amb esperança i determinació, podrem crear quelcom meravellós en qualsevol circumstància.

---

1A finals de gener de 2026 es va arribar a un acord entre els Estats Units i el Govern provisional de Síria per a traslladar milers de combatents de l’Estat Islàmic de les presons sirianes a les iraquianes, a través de l’anomenada “Coalició Global per a Derrotar a l’ISIS” [nota de l’editor].

2A finals de gener es va aconseguir un acord entre les Forces Democràtiques Sirianes i el Govern de Transició Sirià. L'acord preveu un alto el foc immediat i la integració gradual de les estructures militars, administratives i civils de l'administració autònoma en l'Estat [nota de l'editor].