Dona, comuna i el nou socialisme

Abdullah Öcalan

Primavera 2025

El text següent és una compilació de fragments de les perspectives d’Abdullah Öcalan escrites pel 12è Congrés del PKK, celebrat del 5 al 7 de maig de 2025, a les muntanyes lliures del Kurdistan. Aquestes perspectives representen la introducció pel “Manifest per la Societat Democràtica”, que serà publicat aviat, i on es desenvolupen en profunditat els temes oberts aquí.

Estàtua d’Innana

La dona recull plantes, l’home caça - mata éssers vius. La guerra és la mort d’éssers vius. Matar animals és assassinat. La dona que construeix una vida social al voltant de llavors de plantes, és una qüestió completament diferent. L’home enfortint-se a si mateix matant, és una qüestió completament diferent. Aprofundiré en això més endavant. Un d’aquests enunciats, fa referència a com es va convertir en la societat actual impulsada per la massacre; l’altre, parla de la realitat de com encara la societat s’intenta mantenir unida. Per això, la cultura de mantenir la societat viva està basada en una sociologia que es desenvolupa al voltant de la dona. Una societat centrada en la guerra – és a dir, en el saqueig– és una societat dominada per l’home. El seu negoci és la plusvàlua. Marx ho vincula a la formació de la classe, però ni tan sols és necessari. Una vegada comença a sorgir la possibilitat d’obtenir plusvàlua de la dona, sorgeix una societat basada en les plantes i una millora de l’alimentació i és llavors quan l’home s’hi fixa. Ell caça animals, sí, però llavors també arrabassa el menjar que la dona recull. Ell s’apropia de l’aliment, i també de la dona. Així és com comença la història. Mata dos pardals amb una pedra.

Sí, la dona ha construït la societat, ha establert la llar. La dona alimenta la seva descendència. Hi ha un clan de dones, una societat de dones. La dona ha arribat a l’estatus de deessa i ha governat la humanitat durant 30.000 anys. Llavors, l’home-caçador crea un grup especial, un tipus de club de fraternitat masculina. Un grup de caçadors es forma; maten animals primer, i si tenen èxit, celebren un festí. Però llavors veuen que la dona està plantant blat, civada, llenties – i establint aldees desenvolupa la societat que anomenem: el Neolític. Ella construeix llars. Ho fa perquè alimenta i protegeix els fills, té germanes que són com a ties i germans que són com a oncles. Hi ha nens, és un clan. Però ella està creant, inventant. Inanna li diu a Enki: «Has robat centenars com jo». Això vol dir que hi ha centenars d’institucions artístiques creatives, i ella diu: «Jo vaig ser la seva creadora, la de totes elles, i ara tu en reclames la propietat». Diu ella en l’epopeia: «Dius que tu les vas crear, però esmentes». «Jo les vaig crear, tu t’estàs apoderant de totes elles, de totes aquestes dones». Aquesta és l’expressió mitològica. Li ho vaig dir a la meva manera i ho vaig desenvolupar més a fons. Així és com vaig analitzar l’Èpica del Gilgamesh. I quan es tracta del problema fonamental: l’home, recolzant-se en aquest club de caçadors, ataca la societat centrada en les dones. Aquí és on el problema comença. És veritat? Sí, és veritat. Ho veiem – començant amb Riha (tr. Urfa), i s’ha expandit. A través de la institució del matrimoni, l’home poderós mata cada dia.

La següent fase és la de la propietat. No ens oblidem –el confinament a casa és una ideologia perillosa. Una qüestió profunda. Com he dit abans, és on tots els problemes realment comencen. És l’arrel de l’emergència de classe, l’estat. I és on l’home ho orquestra tot. L’home lidera la revolució aristocràtica, la revolució burgesa –però tot gira al voltant de l’esclavització de la dona. Una vegada l’estat està instaurat, no hi ha cap poder capaç de restringir l’home. L’estat expressa el poder masculí il·limitat. L’home queda caracteritzat per això.

Si perds llibertat de pensament, inevitablement moriràs. Per això, la nostra nova emergència –el nou socialisme, la nova identitat kurda, la nova llibertat kurda– es desenvolupa en aquesta base. És una forta crítica a la civilització, a la modernitat, i a l’esclavitud femenina, i està mostrant gran progrés en nosaltres. Podem superar el problema en un plànol nivell individual, i també progressar col·lectivament. Per a mi, aquesta és la nostra major contribució al socialisme. He dit tot això per a introduir el tema de “la sociabilitat i els problemes de les dones”.

LA DICOTOMIA D’ESTAT I COMUNA EN LA SOCIETAT HISTÒRICA

El materialisme històric hauria de substituir el concepte de lluita de classes pel concepte de “comuna”. No és aquesta no només una aproximació realista, sinó el camí més saludable cap al socialisme dins de la sociologia, a través de la llibertat de pensament i acció? En lloc de definir el materialisme històric i el socialisme basats en el conflicte de classes, crec que és més precís basar-los en el dilema entre l’estat i la comuna. Veig més apropiat revisitar el marxisme i implementar-lo a través d’aquest concepte. En altres paraules, la història no és una història de guerra de classes, sinó un conflicte entre l’estat i la comuna. La teoria marxista del conflicte basat en la divisió de classe és la principal raó del col·lapse del socialisme real. Ni tan sols necessita crítiques. La causa principal es basa en l’alternativa de construir sociologia basada en la divisió de classes. Llavors, què significa el dilema entre estat i comuna com a substitució d’aquesta divisió? És una observació valuosa –ben coneguda, però encara no sistematitzada. El que faig aquí és una anàlisi sistemàtica. Vull resoldre el materialisme històric en aquest marc conceptual. Encara més, pretenc fonamentar el socialisme contemporani, no en una dictadura del proletariat, sinó en un conjunt de conceptes que organitzi la relació entre l’estat i la comunalitat. Tinc el fort pressentiment que això donarà resultats molt constructius i impactants.

Aquestes idees estan fonamentades en la idea que la societat és essencialment un fenomen comunal. Abans he definit el clan, que és una forma de sociabilitat. Sociabilitat significa comuna. Comuna primitiva significa clan. Específicament, en relació amb el concepte de comuna, segons el que entenem, és necessari analitzar l’auge cultural en la regió de la Mesopotàmia i els orígens de la societat sumèria– això és, els fonaments en què l’estat, la ciutat, la propietat i la classe van sorgir.

Posar l’estat primer és precís, però també ho és posar la comuna. On queda llavors la sociabilitat? La societat és la base. Perquè fins al voltant del 4000 aC, la forma dominant de desenvolupament era el clan. També el pots anomenar aşîret[1] o tribu. Un aşîret és, de fet, una unió de comunes. La tribu és una comuna. La família encara no s’havia format.

El líder de la tribu genera l’estat i els membres de la tribu, els interessos del qual han estat perjudicats i desorientats, formen la comuna. Aquesta és la veritat. És molt simple. No estic descobrint res de nou, amb això. Marx l’anomena un descobriment científic, però només és història. La formació i el desenvolupament de la classe treballadora no van crear meravelles ni grans avanços científics; és una qüestió simple. L’opressor de la tribu es converteix en estat, el cap del clan o qui sigui el líder, es converteix en el governador, i els membres ordinaris continuen com sent una comuna, i després, una família. Els que estan a dalt es converteixen en la dinastia estatal. Els que estan a baix continuen sent la tribu oprimida– i quan hi ha un estat, hi ha una tribu oprimida. Així és com la divisió comença. L’afirmació del marxisme que el proletariat va sorgir d’aquesta manera o es va desenvolupar d’aquesta altra, em sembla una mica forçada.

El capitalisme va sorgir com una forma d’explotació de la mà amb la seva hegemonia, la qual ha esdevingut dominant arreu del món. Les seves arrels es remunten a la societat sumèria. Aquesta és la història de la formació de l’estat– l’estat esclavista, l’estat feudal, l’estat capitalista. Però realment no hauríem d’interpretar-lo d’una forma tan directa. La pregunta important és: on és la comuna?

Fins al final de la seva vida, Marx es va centrar en la Comuna de París, on molta gent que havia conegut, va morir – es diu que uns 17.000 comunalistes van ser assassinats. En la seva memòria, ell va elaborar una avaluació de la Comuna de París. Va abandonar el Capital perquè les seves prediccions havien patit un cop dur. Al meu entendre, va tenir un collapse intern i llavors va posar la seva atenció en la idea de comuna. Va fer servir el terme comuna més que el de classe. Kropotkin critica Lenin amb l’argument “no destrueixis els Soviets” – els Soviets són essencialment comunes. Però Lenin va preferir l’estat, i amb el programa NEP, Stalin va portar-ho tot a extrems terrorífics.

Finalment, la meva visió és que aquesta distinció va ser molt vàlida històricament: el materialisme històric no és una història de guerra de classes– o, més ben dit, no és una guerra– sinó una història d’un dilema entre la comuna i l’estat. Tota la història es redueix a això, especialment la història escrita. Es va establir a Sumèria, i ara vivim el seu pic a Occident.

De fet, la comuna és una gran forma de sociabilitat– el clan, inclús la família és una comuna– però s’ha debilitat i ha estat buidada. Els municipis han quedat buits; queden restes de tribus i clans, però aquests també han quedat buits.

El concepte de societat moral i política és una altra forma d’expressar la comuna– com la comuna troba expressió en contra de l’estat. El llenguatge de la nova era de pau serà polític. Defensarem la llibertat de la comuna. Com el nom suggereix, estem abandonant la condició de l’estat nacionalista i els seus conceptes, i al seu lloc, prioritzant conceptes ètics i polítics basats en la comuna alliberadora. És ètica i política, ni tan sols legal. És clar, hi ha lleis que es desenvoluparan, com les lleis municipals. Voldrem trobar-li expressió a la llei; això serà una condició i un principi per a nosaltres. El terme més científic per això és llibertat comunal.

D’ara en avant, serem comunalistes. Substituir el concepte de classe pel de comuna és més impactant i científic. Els municipis encara són comunes. També tenim el “kom” [2]. No hi ha moralitat ni ètica? I tant que n’hi ha. La comuna funcionarà més a través de l’ètica que a través de la llei. La comuna és també una democràcia. Allò “polític” és expressat a través de la política democràtica. Comuna és un nom, ètic i polític són adjectius. Comuna és ètica i política– una és un nom, ètic i polític són adjectius. Això és la revisió del marxisme més profunda. Substituïm el concepte de classe pel de comuna.

La crítica de Kropotkin a Lenin és correcta. La crítica de Bakunin a Marx també ho és. Són incompletes però vàlides. El marxisme ha de ser objecte de crítica en aquest punt. Si Marx hagués entès a Bakunin, i Lenin hagués entès a Kropotkin, el destí del socialisme s’hauria desenvolupat de forma molt diferent. Com van fallar a sintetitzar aquestes idees, el socialisme real es va desenvolupar tal com ho ha fet.

[1] Agrupació de diferents tribus o clans, no hi ha traducció directa al català

[2] La paraula kurda “kom” pot ser entesa com a “grup” o “col·lectivitat”, i comparteix la mateixa arrel protoindoeuropea que la paraula llatina “cum”, que és l’arrel de les paraules en català “comunitat” o “comuna”. Sovint s’utilitza per a descriure una comunitat o una agrupació de gent que s’ajunten o comparteixen una identitat comuna.