Una Dona Que Va Créixer a Les Muntanyes Zagros

Aquest poema va ser escrit per Ruken Viyan Gever, en honor a la companya Emîne Erciyes, una avantguarda del

PKK, militant de la PAJK i comandant de les forces de la guerrilla de la YJA-Star, que va caure màrtir el 2020 a les

Zones de Defensa de Medya.

Zagros...

No és només una serralada,

sinó una brasa encesa als cors de la gent,

una cançó antiga xiuxiuejada per la història.

I en la cançó una dona camina...

Els seus passos corren amb el vent,

la seva mirada es clava més enllà de l’horitzó.

És pacient com la terra,

fluïda com l’aigua,

audaç com el foc,

lliure com el vent.

Quan les muntanyes de Zagros la van abraçar,

la van criar com un secret. Perquè aquestes muntanyes coneixen les dones.

Ja que aquestes muntanyes van ser el primer lloc on la veu de les dones,

encadenades durant segles, va ressonar.

I aquesta dona va venir a les muntanyes per a trencar-hi les

cadenes una a una.

Ella va ser una dona turcmana. Però no es limitava a codis ètnics ni

a mentalitats nacionalistes estretes.

Es va reinventar a si mateixa en el dolor i les esperances

compartides pel poble kurd,

una pionera en el camí de l’alliberament de les dones,

una companya en les muntanyes.

Quan va conèixer Rêber Apo,

una llum es va encendre en els obscurs túnels de la seva ment.

Ja no estava únicament en una recerca,

sinó que havia trobat,

era una transformadora,

i una guia. Va trobar un nou significat en cada pendent del Zagros.

Va descobrir no només la geografia, sinó també el seu propi univers interior.

Per a ella,

La vida de la guerrilla no va ser una fuga,

va ser una confrontació,

va ser una rebel·lió.

Va ser una revolució de segles de feminitat, gènere, esforç i consciència reprimides.

Per sobre de tot,

va fer aquesta revolució mentre la va viure. Aquestes mans que

van embolcallar l’esquena dels companys en les nits més fredes de la muntanya.

Van ser les mateixes mans que van lluitar per l’honor d’un poble en el conflicte més candent.

A vegades la seva veu es convertia en cançó,

a vegades en un eslògan.

Però sempre era la veu d’una vida teixida amb resistència.

Les flors de le muntanyes del Zagros van florir de forma diferent amb ella.

Les roques van ser testimoni de les seves empremtes.

I el vent encara xiuxiueja el seu nom en les boirines matinals:

“Aquella dona va passar per aquí...

Portant la llibertat a les seves espatlles...”

Perquè ella no era únicament un cos.

Era una idea,

una ànima,

una rebel·lió,

un amor.

Va ser una dona que va créixer als Zagros,

es va multiplicar als Zagros,

va esdevenir immortal als Zagros.